EL VIGNEMALE PEL CORREDOR DE LA MOSKOVA.

Dilluns 26 d’agost i dimarts 27 d’agost de 2013.

Entre caragol i caragol del tradicional sopar que la família fem cada estiu, Hèctor em pregunta: ‘Què fas la setmana que ve?’. Li responc que no tinc res pensat, i ell ataca, no sé si amb massa esperances: ‘Tinc uns dies lliures i havia pensat d’anar al Vignemale’.

Amb esperances o sense, pocs dies després estàvem aparcant el cotxe a l’aparcament de Bujaruelo per encarar dos dies d’intensa activitat que ens havíem de portar fins al cim més alt del Pirineu francès, amb 3.298 metres d’altitud. Vam sortir ja ben entrada la vesprada amb la intenció de fer nit a la Cabaña de Cerbillonar.

Quan arribem el sol ja va caient, al mateix ritme que la temperatura, i la cabanya està plena. Problema; la idea d’un bivac no ens acabar de parèixer atractiva. Però tenim la sort de cara. Uns bascos s’ofereixen a cedir-nos la seua tenda de campanya, ja que ells sí que tenen plaça a cobert. Gràcies a això passem la nit prou bé.

El despertador sona a les 06.00. Ens esperen més de 1.500 metres de desnivell positiu i més de 1.800 de negatiu. I la cosa es posa interessant de seguida; travessem un riuet i ens trobem amb una senda molt empinada (barranc de Labaza) que ens ha d’apropar a la Marmolera. La senda no està massa clara, així que el millor és no perdre de vista l’aigua del riu.

 

  Quan portem unes tres hores tenim davant el pas de la Moskowa, amb una important llengua de neu en ple agost. Coincidim amb un grupet de barcelonins amb els que debatim si calen o no grampons. Finalment, nosaltres decidim que sí i encarem la llengua, guanyant desnivell ràpidament.

 

 

 Entre unes coses i unes altres, no arribem fins a la cresta fins quasi una hora després. El pas s’ho mereix, ja que el paisatge rocós va guanyant en bellesa. El dia ja s’ha despertat del tot, i a estones il·lumina els cims, mostrant-nos el camí. Dalt a la cresta, i després d’uns passos un poc complicats, comença el darrer ascens fins al coll.

És ací on el cansament comença a aparèixer, i el ritme s’alenteix. Algun bufit, alguna parada, gels i barretes i, de repent, el circ del Vignemale. Per a aquells que no som experts en Pirineus és una imatge d’aquelles que et guardes per a tota la vida. Els cims, com agulles, emboirats i amenaçadors, i a baix la glacera d’Ossoue, una de les més importants dels Pirineus. Enorme, blanca. És un tòpic però és real, allà dalt te sents molt poca cosa.

 

 

 L’ànim millora de repent, i més quan sense massa esforços i seguint una senda prou assequible fem el primer tres-mil del dia: el Cerbillonar (3.247). El Vignemale és una altra cosa. Hem de baixar a la glacera i calçar-nos de nou els grampons per evitar crestejar el  Pic du Clot de la Hount, ja a França. I una vegada a la base, la senda es més empinada, i hi ha entre vint minuts i mitja hora de grimpada fins arribar als 3.298 metres d’alçada del Vignemale, també anomenat Comachibosa en bable.

 

 Ens ha costat unes sis hores i ens queda un descens llarg, però al cim les rialles, les abraçades, les fotografies de record i les enormes vistes de la glacera davant i de la zona del refugi de Bayssellance ens fan oblidar les penúries de la pujada. Però és un moment, no ens podem encantar. Baixem a la glacera, fem un mosset i encarem el descens, no sense abans haver fet el Pico Central (3.235), l’últim tres-mil de la sortida.

 En arribar a Bujaruelo, la zona de pista que el dia abans havíem sortejat sense dificultat se’ns fa eterna, sembla que no arribem mai. Però tot té un final, i arribem al refugi a bona hora per dutxar-nos amb aigua calenta i assaborir un sopar que ens pareix deliciós. Fem la tradicional cervesa després dels postres i ni un ni l’altre tenim ni forces ni ganes de res més que d’agafar el llit i descansar. Abans d’adormir-me, però, torne a rememorar l’instant en què, arribant al coll, he vist el circ, la glacera i l’immens Vignemale. Hèctor, quin encert de proposar-me esta sortida entre caragol i caragol.