Aquest estiu vaig continuar amb uns amics un projecte que vam començar ja fa uns quants anys, completar el GR11 des d’Hondarribia fins al cap de Creus. Com que les circumstàncies personals i familiars no ens ho permeten, i no podem estar mes i mig caminant per les muntanyes, fem etapes de 5 o 6 dies cada dos o tres anys. Així que enguany, després de recórrer el Pirineu més occidental en anys anteriors, ens tocava fer una part molt bonica i interessant del Pirineu aragonès, des de Sallent de Gallego a Parzán.

Ibón de Respomuso.

La filosofia de l’activitat és la següent:  portem una motxilla lleugera i no som autònoms, sopem i dormim als refugis, matinem cada dia per a començar a caminar cap a les 7 del matí,  cadascú va al seu ritme i parem de tan en tan per a retrobar-nos i, quan acaba l’etapa cap a les 3 o 4 de la vesprada, dutxa, algunes cerveses, soparot  amb vi i a dormir.

En aquestes etapes, a banda del paisatge i dels pics que vas deixant al costat del camí (els 3000 comencen a aparèixer), el més destacable podria ser la gran quantitat d’aigua que t’envolta en tot moment. Rius, torrents, ibons, i cascades d’un aigua més que gelada t’acompanyen gran part del camí.

Vista des del Coll de Tebarray.

El primer dia vam fer de Sallent al refugi de Respomuso, unes tres hores de marxa, i vam arribar just per a fer una dutxa ràpida i sopar. El lloc és molt bonic, amb el llac i els dos Fatxes vigilant. El segon dia vam anar fins al balneari de Panticosa, passant per un dels punts més alts i delicats de l’activitat (coll de Tebarray o Piedrafita, 2800 m) i vorejant als Pics de l’Infern. També vam passar pel nou refugi de Bachimaña, però vam preferir quedar-nos en la casa de Piedra, on ens van donar molt bé de sopar. He de dir que en tots els refugis hem menjat molt bé i s’han esforçat per adaptar-se i que no morira de fam, encara que en el de Pineta que el guarda no entenia com es pot viure sense menjar animals.

Glacera dels inferns, o el que queda d'ella.

El balneari de Panticosa és un lloc una mica decadent, fa uns anys van voler fer un casino,  un centre de convencions i no sé que més i s’han quedat a mitges. Hi ha alguns edificis molt moderns i tancats i alguns altres que es cauen a trossos.

El tercer dia anàvem fins a Bujaruelo. La primera part de l’etapa és una pujada còmoda fins el coll de Brazato, i després és pràcticament tot baixada per senda seguint el riu Ara. Aquest dia feia molta calor i abans de dinar férem un bany molt refrescant al riu. Impressionant com estava l’aigua.

En arribar a Sant Nicolás de Bujaruelo ja començarem a notar la proximitat d’Ordesa, hi havia moltíssima gent (a més es pot arribar amb cotxe al refugi). I més que ens trobàrem al dia següent de camí al refugi de Gòriz, vam cometre l’errada de no anar per la senda dels pescadors i vam fer una etapa de romeria fins a la cola de cavall. Això si, el paisatge espectacular.

Graderies de Soaso

Cola de cavall

En Gòriz no hi teníem lloc per a dormir (a l’estiu s’ha de reservar amb més d’un mes d’antelació) però vam fer vivac en unes coves que hi ha a 3 minuts del refugi. Estan molt bé, si aneu pregunteu als del refugi que vos indicaran. Realment el refugi  és una mica incòmode si està ple, es molt menut i les habitacions estan pleníssimes de gent.

Molta boira baixant cap a Pineta.

El cinquè dia havíem de baixar fins a Pineta. Aquest va ser el pitjor dia de tots, ja que bona part del camí la vam fer amb molta boira i no vam poder aprofitar les vistes  que hi ha des de la cresta que baixa des del pic d’Añisclo fins el coll. Dos passos amb cadenes i una baixada interminable fins arribar al refugi.

L’últim dia no tenia res d’especial. Una etapa curta i quasi la meitat per pista. Arribem a Parzán a hora de dinar i tornem cap a Sallent a recollir el cotxe i cap a casa. L’any que ve més i millor.